Dissabtes. Capítol 9

(Capítol 0 | Capítol 1 | Capítol 2 | Capítol 3 | Capítol 4 | Capítol 5 | Capítol 6 | Capítol 7 | Capítol 8)

Era dissabte al matí. Estaven preparats. El Rafael es gronxava, assegut a la punta de la butaca. Davant seu, la porta del pis era oberta. El Pep recolzat a la barana del quart, amb la mirada fixa sobre la porta del carrer, com un franctirador sense arma. Sota seu, la Conxi era dreta al replà, darrere el carret. Així va passar mitja hora. Quaranta minuts. Cinquanta.

Va arribar algú. Alerta!

Era un noi. Va obrir amb clau. Res: el veí del cinquè.

—Bon dia.

—Bon dia.

Van passar deu minuts més. Tothom tenia dubtes. Qui els deia que no s’havien acabat les entregues? Qui els deia que tornaria? Ningú s’atrevia a dir en veu alta que s’havia rendit. Van continuar congelats. Tres figures d’un pessebre molt tens, molt peculiar.

Una estona més. La Conxi va mirar el rellotge. Gairebé dos i cinc de deu.

***

Quan va sortir del 303 va sospirar. Aquell era el moment. Entregaria l’última carta. Per fi hauria acabat amb tot allò. O no. Potser només estava a punt de començar. Fos com fos, per fi podria acabar amb la incertesa. La Carme i la Maria seguien dient que tot plegat era una mala idea. En tot cas, ja havia deixat les altres tres cartes; ara havia d’acabar el que havia començat. Va empènyer el carret groc fins el 305 i va trobar la porta mal tancada. Va entrar i va veure una dona gran, amb un carret lila, mirant-lo fixament. Va empassar saliva.

—B-bon dia, va aconseguir dir.

—Bon dia.

No deixava de mirar-se’l. Era impossible que sabés què havia vingut a fer. Ella només veia el carter, no? Els carters poden entrar a deixar cartes. Tot el matí que entrava a edificis com aquell. Era el més normal del món; no estava fent res dolent. Per què estava tan nerviós?

Va agafar el feix de cartes i va començar a repartir-les a les bústies. Li tremolaven les mans. La dona seguia allà, mirant-lo. En silenci. Examinant-lo. Semblava que sabia que entre les cartes del quart primera hi havia el seu sobre. No, no... era impossible que ho sabés.

A no ser...

A no ser que ella visqués al quart primera? Merda.

Aquell pensament el va paralitzar. Es va començar a posar encara més nerviós. Li van caure les cartes de les mans. La dona va deixar el carret i va baixar a ajudar-lo.

—No!

Massa tard. La dona va agafar el sobre blanc.

—Ets tu!

El Pep va girar-se a mirar el Rafael a través de la porta oberta del pis. El Rafael va fer un bot de la butaca i es va quedar dret. Es va posar blanc.

Capítol 10